Pagar per Tots Sants
Durant el segle XVIII, la gent de Finestrat que comprava a crèdit es comprometia quasi sempre a pagar per Tots Sants. Els protocols notarials permeten vore com es feien eixos tractes, què es comprava, quant costava i quin dret hi havia darrere de cada paga.
El dia 1 de novembre és Tots Sants i el dia següent, Difunts. Al cementeri, però, es va els dies previs. Amb el poal, el drap i les flors. Es netegen les làpides, es mira la foto dels avantpassats i es saluda gent del poble que no es veia des de l’any passat.
Dos dies seguits
Les dos festes tenen orígens diferents. La de Tots Sants, l’1 de novembre, es va estendre a tota l’Església d’Occident en el segle IX, amb el papa Gregori IV. La commemoració dels fidels difunts, el 2 de novembre, va nàixer a l’abadia de Cluny cap a l’any 998, per iniciativa de l’abat Odiló, i d’allí es va escampar per tot Europa. Una festa honra els sants. L’altra prega per tots els altres morts.
A la Marina Baixa, la nit entre les dos festes era la nit de les Ànimes. En moltes cases s’encenia un ciri a mitjanit perquè els morts trobaren el camí, i hi havia qui resava tres rosaris per ells.
Tots Sants tenia, però, una altra cara, molt menys solemne i bastant més terrenal. Era el dia de pagar.
El dia de pagar
En els protocols notarials de la baronia del segle XVIII, qui comprava alguna cosa i no tenia els diners solia comprometre’s a pagar-la per Tots Sants. De vegades en una sola paga. Altres vegades en dues, tres o quatre, sempre el mateix dia de l’any, "en tres dias de fiesta de todos Santos", com escriu el notari en una obligació de 1751 per un mul de vint lliures1. Altres dates apareixen, encara que amb menys freqüència. Les pensions dels censals vencien normalment per Sant Joan, i alguns pagaments s’ajustaven a Sant Miquel o a la Mare de Déu d’agost. En els deutes entre veïns, Tots Sants és amb diferència el venciment més repetit.
I el que més es comprava així eren bèsties. Entre les escriptures de Finestrat destaquen les compravendes de muls, matxos, ases, pollins i algun cavall comprats a crèdit per a pagar-los per Tots Sants2. Quasi tres de cada quatre són muls.
No eren compres menudes. Un mul solia costar entre quaranta i huitanta lliures, i un ase entre dotze i vint-i-quatre. En 1756 es va vendre un mul per noranta lliures. L’any següent, una casa a la placeta de l’Abadia canviava de mans per setanta i l’endemà es tornava a vendre per noranta-quatre3. En esta segona venda, el preu el van fixar dos obrers del poble, Gaspar Llinares "el Rojo" i Gaspar Llinares "Garrancho". Setanta-una lliures i deu sous es pagaven compensant el que es devia al comprador, Miquel Lloret "Concòrdia", de la Vila Joiosa, "del valor de un mulo". Una bona bèstia valia el mateix que una casa, i en este cas, literalment, tres quartes parts d’una casa es van pagar amb un mul. Té sentit. Sense mul no es llaurava, no es traginava i no es portava la collita al mercat.
Un mul de pèl castany
Una d’estes escriptures resulta especialment eloqüent. El 15 de desembre de 1778 Agustí Peres, llaurador de la Nucia que es trobava a Finestrat, compareix davant del notari Gerónimo Llorca i reconeix que deu trenta-sis lliures a Maria Llorca, viuda de Miquel Llorca "de Maximiano". És el preu d’un "Mulo pelo castaño Cojo" que ella li ha venut i que ell ja té en el seu poder, "el qual confiesa tener en su poder el que ha sido a su satisfacion"4. Agustí es compromet a pagar en tres pagues iguals, la primera "en el dia de thodos Santos" de 1779, la segona "en otro tal dia" de 1780 i la tercera el de 1781. No sap firmar, i el notari ho fa constar. Els testimonis, Gaspar Lloret de Josep i Gregori Llinares, veïns de Finestrat, tampoc. Tot queda estés en paper segellat de quart, de vint maravedisos, amb l’any 1778 imprés.
Tres Tots Sants seguits per un mul. Trenta-sis lliures queden en la part baixa de la sèrie.
El document resulta jurídicament rellevant. Formalment és una obligació, un reconeixement de deute en escriptura pública. La venda del mul ja s’havia fet de paraula, i davant del notari només es formalitza el deute que en resulta. Això tenia una raó pràctica. Una escriptura així permetia al creditor anar directament a l’execució si el deutor no pagava, sense haver de passar per un plet ordinari. Per això el text acaba amb la submissió a "los Jueces y Justicias de su Mag." perquè l’obliguen "por todo rigor de dro. y via executiva como por Sentencia", com si hi haguera una sentència ferma.
Hi ha més detalls. Agustí es compromet a pagar "llanamente y sin pleyto alguno" i a córrer amb les costes del cobrament. L’execució es deixa al jurament del creditor i a la mateixa escriptura, "relevandoles de otra prueva". Si arribava el Tots Sants i Agustí no pagava, a Maria Llorca li bastava jurar que el deute continuava viu.
També és fina la renúncia. Quan el deute naixia d’un préstec, els notaris feien renunciar el deutor a l’excepció de non numerata pecunia, la que li hauria permés al·legar que els diners no li havien sigut lliurats. Ací es tracta d’una cosa, i el notari adapta la fórmula. Agustí renuncia a "la cosa no havida ni recibida". Més avant no podria dir que el mul no li havia arribat.
Que Maria Llorca actuara sola, venent i cobrant, tampoc és un detall menor. La viduïtat donava a les dones una capacitat d’obrar que les casades no tenien sense llicència del marit, com es veu en tantes altres escriptures del mateix protocol.
Per què Tots Sants
La raó de la data és econòmica. A primeries de novembre la collita ja estava arreplegada i, en bona part, venuda. La garrofa, l’ametla, el raïm i la pansa. El llaurador tenia diners a casa, o fruit per a convertir-lo en diners, i el creditor ho sabia. Fixar el venciment en eixe moment reduïa el risc d’impagament més que qualsevol garantia. El notari també ho sabia, i per això la fórmula es repetix escriptura rere escriptura, amb les mateixes paraules, des dels protocols de Juan Lloret dels anys vint fins als de Gerónimo Llorca a l’entrada del segle XIX.
En un món sense bancs, el crèdit entre veïns era la manera normal de comprar allò que no es podia pagar de comptat. La garantia era la mateixa persona del deutor i tots els seus béns, "havidos y por haver", i el calendari era el de la terra. Quan la quantitat era gran, s’hi afegia una hipoteca. El deutor del mul de 1751 hipotecava la seua casa, i el del mul de noranta lliures de 1756, un tros de terra.
També dia de notari
Tots Sants era festa de precepte, però això no frenava els notaris. Hi ha escriptures atorgades a Finestrat el mateix 1 de novembre. En 1760 Josep Aquelló reconeixia davant de Jaime Martínez que Jacint Lloret li havia pagat les sis lliures que encara li devia d’una permuta, un quart d’una casa del poble, a la partida de les Penyes "apellidada el Retor", a canvi d’un tros de secà al terme de Polop5. Un pagament fet, literalment, per Tots Sants.
L’1 de novembre de 1771 Pere Llinares, llaurador, venia al seu fill Jaume un tros d’horta a la partida de l’Alcasser, d’una hora de llaurar poc més o menys, amb el dret a un quart d’hora d’aigua de la font dels Molins. El preu era de vint lliures6.
L’escriptura és una lliçó del funcionament del dret senyorial. Per a vendre, Pere Llinares necessitava la llicència del baró de Finestrat, D. Francisco Xavier Forner, que la va donar el 29 d’octubre des de la seua heretat de Capucho, a l’horta d’Alacant. El notari la va vore, "firmada de su puño y letra, cellada con el cello de sus armas", i ho fa constar. La terra i l’aigua continuaven sotmeses al domini directe del baró. El fill adquiria el domini útil, amb l’obligació de pagar-li cada any un cens d’un sou i de respectar els drets de lluïsme i de fadiga. El lluïsme era la part del preu que corresponia al senyor en cada venda, i la fadiga el seu dret a quedar-se la terra pel mateix preu. Hi ha encara la clàusula "Exceptis Clericis", que excloïa que la terra passara a mans de clergues, d’acord amb una ordre reial de Felip V de 9 de juliol de 1739.
Esta escriptura conté un pacte que diu molt del valor de l’aigua a Finestrat. El fill rebia el quart d’hora de la font dels Molins, però quan no el necessitara per a regar havia de donar l’aigua sobrant al pare. El sistema d’optimització de l’aigua ve d’antic.
Els vius i els morts
Tots Sants i Difunts, l’un darrere de l’altre. Un dia per a deixar els comptes en orde amb els vius i l’altre per a recordar els morts. Potser no és casualitat que anaren junts.
Amb esta història comença Baronia de Finestrat, un quadern on aniré contant la història del poble de Finestrat i de la Marina.
1. Protocol de Juan Lloret, 1751, f. 8-9. ↩
2. Inclou les obligacions per preu d’una bèstia amb alguna paga per Tots Sants. ↩
3. Protocol de Jaime Martínez, 1756, f. 29v-30r, i 1757, f. 51r-53r. ↩
4. Protocol de Gerónimo Llorca, 1777-1778, f. 142-143. ↩
5. Protocol de Jaime Martínez, 1760, f. 110-111. ↩
6. Protocol de Gerónimo Llorca, 1770-1771, f. 115-116. ↩